A TU, VERA

Quan em pregunten “com estàs”, també penso en tu. Potser no d’una forma directa però indirectament sí, ja que és una pregunta molt difícil de respondre i que sense la teva ajuda no hagués pogut trobar les paraules per contestar-la. I és que què difícil és fer front a moltes de les coses que ens passen i ens impacten. He tingut sort de poder trobar algú que m’ha acompanyat amb una mirada comprensiva, entenedora, curosa i amb la sinceritat sempre present.

Trobo que ha sigut un acompanyament que sempre m’ha deixat que jo mateixa m’anés descobrint mentre tu m’ajudaves des de la teva posició professional i personal, la posició oportuna en cada moment.

Quan et vaig conèixer estava perduda, vaig rebre una mira de “no estàs sola” i va ser aquí quan vaig començar a parlar i estirar del fil acabant així parlant de tot el que hi ha darrere de moltes de les coses que em passaven, les que realment em feien mal.

M’has ajudat a trobar-me, a entendre’m i a mostrar-me sense por. A ser honesta amb mi mateixa i a cercar i utilitzar aquestes “eines” que sempre he tingut per poder afrontar tot el que vingui.

Acceptar-se no és gens fàcil, però amb paciència i constància sana i segura ho he aconseguit.

T’he de dir que m’ha agradat molt el procés i que ara m’agrada saber com sóc, molt feliç (entre altres coses), gràcies. Ara sé cuidar-me i així també als altres.

Avui puc dir que encara hi ha aspectes no ser afrontar i que això també m’agrada, que de vegades em perdo molt i tinc por de no ser acceptada, que tinc dies insegurs, dies més tristos i decisions que em fan estar ansiosa. La meta és el camí Maria, em vas dir. I sí, ho és, i no estic sola, jo decideixo amb qui compartir, quan i com vull demanar ajuda si ho necessito. I el més important, sé que sempre puc comptar amb tu (tenint present que tinc la “veu de la Vera dins”).

Et puc definir igual que tu ho vas fer amb mi, única i espacial (quina paradoxa més “xuli”) i crec que m’has ensenyat a ser així. A trobar aquesta persona espontània i feliç que sempre hi era, però que jo no veia. A saber-me expressar, a saber estimar a una mateixa per així fer-ho als altres.

Gràcies, Vera, quina vida coincidir!!